Pedraforca (2.497 m)

Doncs sí, hem pujat el Pedraforca!! Déu ni do, quan estàs al peu de la muntanya, a punt per pujar-la, penses com és possible arribar allà dalt. Tot i això, amb molt d'esforç continuat i gairebé sense descans, vam fer el cim!! Crec que ha estat el més complet, amb trossos de grimpada i tot!! Molt divertit...ara que ja l'he pujat!! Mentre estava allà, com sempre, m'anava queixant per tot i amb tot hahaha!!!

Altre cop, el mestre en fotografia ens deixa unes boniques fotos de l'esdeveniment, juntament amb el reporter de national geographic, l'Albert!! Grans vídeos company! Tothom va tenir temps de fer fotos menys jo!!!!!

Puigmal

Sovint, donem importància a moltes coses que no la tenen, o si més no, no tanta com li otorguem. Els diners, la feina, l'estatus social, el nombre de carreres, de cursos, els salaris...tot portat per una boràgine social que ens fa entrar dins la roda i no sortir-ne mai més. Tot i això t'adones que tot això no t'ho enduràs pas a l'altre barri i el que queda son les experiències viscudes, els amics i els bons moments. I aquest ho va ser. Queralbs - Núria - Puigmal - Fontalba - Queralbs. Gairebé 30 km, 1700 m de desnivell. Senzillament una experiència inoblidable. Agraïr als meus inseparables acompanyants en la muntanya (dos cracks, Francesc i Albert), que sense ells i la seva confiança, no ho hagués aconseguit.

Molts cops, val més una imatge que mil paraules.

Com sempre, donar les gràcies al Francesc per les fantàstiques fotografies.

Benvinguts i bentrobats!!

Bon dia, o potser ja bona tarda? Sempre n'he sentit diverses versions, algunes que a partir de les 12 ja és bona tarda, altres que a partir de les dues i, fins i tot, que durant tot el dia és bon dia. Qui sap. Tot és qüestió de costums. I en això, a vegades, uns pocs quilòmetres marquen la diferència. Tinc un gran amic que em diu que parlo rar..."mes, Gemma, hora, d'acord"...deu ser les influències d'una nativitat a la clínica Girona.

Gironí de naixement, Santa Susannenc de pensament. Tot i això, cada vegada em vaig acostant més als meus oblidats o potser mai recordats inicis. Vaig començar vivint al meu poble de pensament, durant els meus primers anys. Després, Pineda de Mar, el poble veí. Certament mai m'ha fet venir trempera aquesta vila. Allà el col·legi i els primers amics. Com no podia ser d'una altra manera, als onze anys, retorn al poble que em va veure durant els meus primers anyets de vida. Encara recordo les caminades des del col·legi fins a casa meva, tots els pagesos del camí del mig em saludaven!!! Qui els va parir!! Sempre trobava berenar al arribar a casa els meus avis, mai els podré agrair prou el que han fet per mi. I allà encara hi resten els meus pares, vivint en el que era un poble tranquil i on tot passava a una altra velocitat. I bé, jo ja no hi "visco", que diu la meva àvia. Ja sóc malgratenc, com deia al principi, em vaig acostant al meu passat primigeni gironí.

I tot això a què venia? Bé, tant se val. Sempre sabem d'on venim, però no a on acabarem.

(Us deixo una pàgina un xic renovada, amb música, la meva música, la que tot sovint m'acompanya. I al final, una peixera, en homenatge a dos peixos que han fet córrer rius de tinta!)

Present, passat i futur

Bonic m'ha semblat el títol. De fet, m'he posat davant l'ordinador amb la idea de fer un escrit nou. Tenia moltes idees. Moltes d'elles ja fa dies, gairebé setmanes, que les vull plasmar, però no trobo mai el moment. Potser és per la mandra...ditxosa mandra. Sempre la fem servir d'excusa quan no tenim ganes de fer una cosa.

Pensava en un relat sobre el pis. Sí sí, el "ditxós" pis altre cop. Aquest que tots els que em coneixeu m'heu sentit a nomenar algun cop. Aquest que tinc a la ment, potser l'única cosa que tinc a la ment. Era una bona idea, documentat amb fotografies i fins i tot la possibilitat de posar-hi un vídeo...però... Però després he pensat que millor fer-ne un del cap de setmana passat, a Cardona (gràcies Albert, Frans!) Bonica localitat. Bonic castell. Boniques mines de sal (molt recomanables) I parlar de com és d'importat desconnectar el cap de setmana, estar amb els amics, no pensar en els problemes i bla bla bla. Però això ja ho sabem, no? No crec que faci falta que us ho recordi. És el que busquem tots, sigui amb uns o amb uns altres. Llavors vaig anar ahir a veure el Barça (gràcies Lluís!) La veritat és que vaig gaudir com un nen petit. I he pensat...oportunitat ideal per fer un post!! El Barça, el Camp Nou, l'ambient, la gent, els gols, el partit...sí, sembla bona idea oi? Sí, i les altres també. Però, sincerament em fa "mandra". 

El pis, els caps de setmana, el Barça... i jo? Potser necessito un post sobre mi, sobre el que passa al meu voltant. Sobre la meva inestabilitat, la meva debilitat, els meus alts i baixos. Present, passat i futur. Per aquest ordre. Present, passat i futur. Un cop i un altre. Penso en on sóc, el que tinc, fins on he arribat; tiro la ment enrere, en on era, el que tenia i el que m'ha costat arribar fins on sóc ara; i finalment els dubtes, d'on seré, el que tindré i fins a on podré arribar. 

Present, passat i futur. Mai els deixem enrere, és tot el que som.

Sweet Harmony

Sembla que ha arribat la tardor i ha instaurat una espècie de melancolia i tristor general. Han començat a baixar les temperatures i el sol ens comença a abandonar.

Quan em sona el despertador per anar a treballar, el sol no s'ha llevat encara, i quan aterro a casa, la foscor ja ens comença a envoltar. L'altre dia, just en un d'aquests trajectes, van posar una cançó a la ràdio....i em va transportar a altres temps, on no importava la feina, els diners, el futur, la independència, l'estat civil ni l'status social, només importava estar jugant tot el dia amb els amics.

Per tot això, us poso aquí el vídeo de la cançó Sweet Harmony, del grup The Beloved. He de dir que no l'havia vist mai i m'ha sorprès força. Espero que us doni l'energia i el bon rotllo que em proporciona a mi.

Sweet Harmony (1993) - The Beloved

Guardian!! Guardian!! Guardian!!

Doncs sí, aquest era el que cridavem, tots a la vegada, quan el concert va acabar. Sí, un concert, el segon del mateix grup que vaig a veure.

Entrades del concert 2006 i 2008

Molts de vosaltres no n'haureu sentir a parlar mai però....però poc importa. Ahir va ser apoteòsic, genial, fantàstic....i així fins acabar tots els adjectius! En podria parlar meravelles, podria omplir mil ratlles parlant de les seves cançons... però no escric això per donar-los a conèixer ni per parlar-vos de les seves lletres màgiques, històriques i fantàstiques d'altres temps que mai van existir, sinò per fer-los un homenatge. Sí, un homenatge, perquè se'l mereixen, perquè van estar genials, molts propers al públic, fent una comunió perfecte. Erem tots un, tots cantàvem, tots ballàvem, tots saltàvem...van tocar les millors cançons, les mítiques, les que no poden faltar i, fins i tot, van atendre les demandes del públic i van tocar-ne alguna que no tenien prevista.

André Olbrich i Hansi Kürsch fent les delícies del públic

Que més es pot demanar? Doncs salut perquè els pugui anar a veure quan tornin a venir. Des d'aquí, sabent que mai em llegiran, els emplaço a la pròxima trobada, a l'espai entre la realitat i la Terra mitja (que les seves lletres i sons ens porta...)

Fins aviat Blind Guardian!!!

Homenatge a la vellesa

Després d'un temps d'inactivitat, portat per la mandra i pel poc temps dedicat, torno a posar un nou escrit. I quina millor manera que fent un homenatge a una de les persones més estimades per mi.

Al meu poble, fa molt anys s'hi feia un acte per homenatjar als més grans. Tal com marca la tradició, cada persona gran ha de portar un acompanyant. Aquest és l'encarregat de donar-li un regal i un ram de flors. Ja fa uns anys que Santa Susanna va decidir recuperar aquesta bella i oblidada tradició. Tota la gent nascuda abans o durant el 1923 hi estava allà citada. La meva àvia ha estat una d'elles i em va cedir l'honor d'acompanyar-la en aquest acte.

Juntament amb l'alcalde, el director de la sucursal de "la Caixa" i l'hereu de Santa Susanna

Fotografia en grup dels homenatjats que van poder assistir a l'acte

Mai li podré agraïr prou tot el que ha fet per mi.

Visita fugaç

Aquesta setmana, per motius laborals, m'he hagut de desplaçar al país veí (la France). Ja no puc ni comptar les vegades que hi he anat, de nit, de dia, plovent i fins i tot, nevant. Per sort, aquest cop, un capvespre, vaig poder gaudir d'un paratge que em va captivar. El lloc? Avignon.

Sencillament, increíble. Només arribar-hi et trobes vorejant una majestuosa i gran muralla. Aquesta, rodeja tot el casc antic de la ciutadella. Després de donar-hi una volta amb el cotxe, el vam aparcar a un parking sota l'emmurallat. Només sortir-hi, em vaig trobar enmig d'una gran plaça, (la plaça dels papes). Per un moment, em transporto uns quants segles abans, i miro a costat i costat, esperant trobar-me un carruatge amb algun frare o, fins i tot, amb el mateix papa de l'època. M'esgarrifo a l'imaginar-me, per un moment, com hauria de ser viure en aquell temps. Com seria despertar cada dia amb aquella majestuositat al davant, amb aquell símbol de poder, amb aquell desplegament de prepotència.

Un cop tornat a la realitat, donem un tomb pel centre. Tots els edificis son d'una bellesa esplèndida. Destaca el teatre per sobre dels altres. També m'adono que hi ha força esglèsies. És normal en una ciutat on hi tenien seu els papes.

Vaig quedar força content de la visita i, espero, poder-hi tornar algun dia, ja sense presses i fora de la feina. La religió ens ha deixat un gran llegat en forma d'història. Però per mi, només es això, història.

Ah, quan vaig tornar, em van recordar una cançó que segur, de ben petits (per lo menys jo) l'heu sentit :)

Irremeiablement, el barça...

Doncs sí, em semblava increíble que jo tingués un blog i encara no hagués escrit res sobre el Barça. Doncs bé, aquest és el primer i, sincerament, no ho faig amb moltes esperances. Ho he decidit abans de dinar, quan pel canal 324 sortia en Samuel Eto'o en directe, dient que el Barça és un club senyor, que si faran el passadís al Madrid, etc etc... doncs bé, cal dir que aquest fet fa mal, i molt, a tots els barcelonistes com jo. És força evident "amic" camerunès que el Barça és un equip senyor, no cal que vingui algú de fora a recordar-nos el que, tot i els múltiples problemes que hi ha hagut durant diverses etapes al club, sempre ha quedat patent.

El que realment fa ràbia no és fer aquest acte al Bernabeu a l'equip campió de la present temporada, sinò el fet del ridícul que portem passant durant ja gairebé dues temporades. És força trist que, a sobre, hagim d'aguantar a aquestes persones (malcriades, malacostumades i divinitzades..) les seves queixes per no guanyar títols. De fet, es graciós perquè els únics culpables d'aquest fet són ells i no nosaltres. Som nosaltres els que patim, no sopem (alguns) o ens enfadem per culpa dels resultats, quan ells són els primers a passar de tot plegat, fins que arriba un punt que sembla que els sigui igual guanyar o perdre. Aquesta gent hauria d'entendre que és un privilegi tenir la vida que tenen, REGALADA (sí, sí, amb totes les lletres i ben gran), la vida social que tenen, el nivell econòmic i l'status adquirit. Per això trobo intolerable la falta de professionalitat, la falta d'humilitat, de credibilitat i, sobretot, d'educació de tots aquests personatges que, segons creuen, representen tot un país. El nostre país no el pot representar un grapat de nens malcriats que jugen amb l'il·lusió d'un munt de gent. Per tot això, i més, el meu més que sincer pesam.

Fem sentir la nostra veu, doncs, perquè aquesta samarreta ens torni a representar!

El poder de la música

La música, quin gran invent oi? Jo crec que és de les millors coses que es poden disfrutar (salvant l'evident). N'hi ha per tothom i de tots els gustos i colors. Jo, avui, pintaré un color, un color que mescla dues vessants ben oposades i, alhora, ben aprop moltes vegades. La música clàssica d'una filarmònica juntament amb l'estridència i la potència de la música heavy. Extrany matrimoni oi? Doncs fa temps n'hi va haver un. Va durar poc, unes poques hores potser, un parell de dies amb els assajos, però va ser tant intens! La Sant Francisco Symphony juntament amb el grup de metal Metallica van donar el pas el 21-22 d'abril del 1999 al Berkeley community theatre i van ajuntar les seves veus, fent una fusió de la que va sortir un doble cd i, fins i tot, d'un doble dvd.

No us faré ara un discurs sobre les exel·lències d'aquest concert. Només us posaré una mostra, perquè la descobriu els que no l'hagiu escoltat mai i perquè la disfruteu els que ja n'han tastat les seves notes.



De fet, porto temps buscant el doble cd i dvd original però només he estat capaç de trobar-ne una part del dvd. L'esperança és l'únic que es perd diuen. Jo, seguiré buscant.

The 13th Warrior (1999)

Es correspon al títol d'una pel·lícula. El guerrer nº 13.

Potser, tal com diu un amic meu, aviat aquest número es correspondrà amb les vegades que la he vist. Èpica, històrica-ficció, aventures, proeses, històries de temps llunyans que mai s'han produit i que ja ningú recorda. Segurament alguns de vosaltres la heu vist i no li doneu cap mena de rellevància, però per mi (i algú més, segur) és un mite. No té un argument innovador ni revolucionari, ni aporta res nou al gènere d'història-ficció. Tampoc té res a veure amb que el protagonista sigui el malagueny Antonio Banderas.

És d'aquelles pel·lícules que, quan veus un cop, saps que formaran part de la teva videoteca particular i, de ben segur, en les primeres posicions. La tinc en l'antic format VHS i també en DVD. Tracta d'un ambaixador àrab, d'un exiliat del seu poble, d'un home disposat a viure una aventura que mai oblidarà, juntament amb 12 guerrers vikings més. La resta, prefereixo que la descobriu per vosaltres mateixos. Només dir-vos que referma (com sempre en aquests tipus de films) els valors del coratge, la lleialtat, l'estoïcisme i el sacrifici personal pel benestar del grup. De rerafons, la història d'un gran heroi (que encarna Vladimir Kulich), un heroi que no és el protagonista principal o que, sí més no, es fusiona amb el ja nombrat actor espanyol.

Acabaré amb una frase especial, que marca la pel·lícula i que, vull pensar, feien servir els guerrers escandinaus abans d'enfrontar-se amb la mort.

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos. He aquí que veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos, en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes para siempre.”

La normalitat

Doncs sí, cada cop hi estem més aprop d'aquesta normalitat que anomena el títol. D'aquell dia en que quan una dona accedeixi a quallsevol carreg , no sigui notícia. O si més no, que es discuteixi la vàlua d'aquella persona pel lloc on ha accedit.
Sincerament, no sóc un defensor de la paritat de sexes ni molt menys. Jo sempre he pensat que ha d'accedir a un treball la persona més qualificada, sigui home o dona. En el cas dels ministeris... estarem millor governats si hi ha el mateix nombre de components masculins que femenins? Jo prefereixo que siguin els millors, els més preparats, els que hagin demostrat més, els que realment s'ho mereixen.
Per mostra, un botó. El famós nomenament de la Sra. Chacón com a ministra de Defensa. Ha sorgit un munt de veus crítiques sobre aquest fet. Però, a hores d'ara, encara n'he de sentir alguna que no tingui res a veure amb el seu sexe (femení) i la seva procedència (catalana). És trist que passi això en un país que ens donem de demòcrates. Crec que, sincerament, ens queda molt camí per recòrrer. I, ja de passada, críticar alguns partits polítics (sense dir noms ja els teniu tots al cap) que no ajuden gaire, és més, que creuen (erròneament) que un país crispat és una situació favorable per a ells.
Deixem-nos d'una vegada de perjudicis, que ni perquè sigui una dona la cap del poder fàctic, ni perquè sigui una catalana, es desvirtuarà el sistema militar, ni cridarà Catalunya a les armes, ni es desmembrarà el país.
Precisament la gent que opina sense pensar, aquesta gent que tant cansat estic de veure per la televisió, que tant mal em fan a les orelles quan els escolto per la ràdio (accidentalment o perquè no en tinc més remei), aquests mateixos fan que, de mica en mica, aquest sigui un país més fracturat i socialment separatista, en el qual cada día em costa una mica més viure tranquil.

Madrid, o millor dit, Atocha solamente

Doncs sí, aquesta setmana vaig fer parada a Madrid (Getafe) per temes laborals. I quina millor manera d'anar-hi, que el ja famós abans de nèxier "AVE"??

Em vaig llevar ben aviat i vaig marxar ràpidament cap a la capital dels catalans. Quin plaer conduir per Barna gairebé sol, sense trànsit, sense presses, sense estrés. També llàstima que, per gaudir de tot això, m'hagi de llevar a les cinc del matí.... Bé, un cop arribar a l'estació, desseguida et trobes l'andana de "l'alta velocitat". Fa gràcia veure com has de passar per un detector tot l'equipatge que portis, amb cerc policial i tot. Jo sempre he pensat que, qui la vol fer, ja trobarà la manera però, si més no, a la gent li dona més sensació de seguretat si abans d'entrar et someten a un escorcoll (que trist els aeroports, sembla que tinguis la presumpció de delinqüent només arribar). Un cop passat aquest filtre, et disposes a baixar cap a la via que toca (per cert, donant la volta a l'entrada de les escales, orientades justament al costat oposat d'on sortim de la revisió de l'equipatge). Allà, et demanen el bitllet i, si et veuen amb pressa, et tranquilitzen, parlant pel transmissor amb el company del tren perquè t'esperi....perquè m'esperi?? Per 100 € el viatge, ja em podien baixar l'equipatge!! Un cop a dins, molta millora comparat amb el tant odiat i oblidat Rodalies. Força espai, força distància entre els seients, una bona atenció.

El viatge, potser el de menys. Tres hores de viatge, llegint, pensant, descansant. El paisatge? Erm. Eixut. Tant parc amb paraules com amb adjectius per definir-lo. Una vegada allà, Atocha, centre de Madrid. De la ciutat, ben poc vaig poder veure. La resta del viatge, tot laboral, sense interés cultural a destacar.

Només una promesa, de retorn, per conèixer i descobrir el que ofereix una gran ciutat en tots els àmbits.

Pròxima aventura

Doncs sí, semblava que les meves aventures tenien un principi i un final amb el Matagalls, però sembla que no és així. Ben aviat, pujarem el Pedraforca o, al menys, ho intentarem. Ja he aconseguit "enganyar" a uns quants dels meus amics i, juntament amb els que vam fer el Matagalls, ens hi aventurarem. De fet, crec que el primer enganyat sóc jo mateix !!

Us deixo aquí una imatge presa d'aquest cim català tant esplèndid. Espero, ben aviat, poder-vos oferir una fotografia de tots plegats allà dalt. De ganes, no ens en faltaran !

L'hotel existència

Sí, l'hotel existència, un lloc on tot el que passa es perquè un ho vol o, sencillament, no ho ha impedit. Un lloc on tot és possible. El lloc somiat, en el que tothom ha pensat alguna vegada quan era petit, o no tant petit. Paul Auster en parla en un bon llibre que una gent molt propera em va regalar. Tot just ara, acabant-lo, em ve aquesta expressió al cap. Sempre te l'imagines d'una certa manera i, amb el temps, va evolucionant. Suposo perquè les necessitats i els anhels van canviant segons l'època de la vida que un està vivint. Durant tota la vida es va transformant i l'anem buscant. Quan més aprop hi estem, més ràpid canvia.

Un diumenge qualsevol, el teu equip pot tornar a guanyar; un diumenge qualsevol, la sort et pot somriure; un diumenge qualsevol, el teu hotel existència pot estar més aprop. Molts cops, ja hi vivim i no en som concscients.

Tots els dies, a l'hotel existència, poden ser un diumenge qualsevol :-)

Un nou any

Bé, sembla que un altre any ha passat. Ja se sap que es diu, "qui dia passa, any empeny", però sembla que cada cop van passant més ràpid i empenyo més i més. Sembla que era ahir que encara estudiava, o quan vaig començar a treballar (gran idea aquesta de treballar...) Aquest últim any l'indicaria com un any d'espera, de pas. No hi ha hagut molta cosa destacada, a part d'un bon viatge a París. Aquest que hem començat, l'anunciaria com l'any de "l'emancipació". Tant esperada, desitjada i, altrament, tant temuda. Que em depararà aquest nou camí? Mai se sap, el que sí es cert és que l'afronto amb la major de les esperances i il·lusions.

Pel nou any? Només demanar salut i poder mantenir aquests amics que tant propers sento. La resta, ple de dubtes: dubtes per la feina, dubtes pel pis, dubtes pel cotxe, dubtes pels peatges, dubtes polítics, dubtes i més dubtes... que s'aniran resolent amb el passar del temps.

Doncs, aquí una sortida de sol des del Montseny. Un nou any, una nova albada :)

Sentit de l'humor català

Jo crec que amb aquest vídeo poques paraules fan falta. Crec que, els catalans, som dels únics que podem fer la crítica política i social amb tant d'humor i riure'ns de nosaltres mateixos i els nostres polítics. Us el deixo aquí sota, no us perdeu el moment "montilla"!!

Camí d'Itaca??

Es nota que s'acosten les eleccions. Només s'ha de llegir la premsa catalana, o mirar-se un d'aquests telenotícies que presenta el pellicer per adonar-se que, sorprenentment, tots els polítics catalans (a excepció, evidentment, del ppc) s'han tornat, de manera sobtada, independentistes i catalanistes fins la medul·la. Es un símptoma inequívoc que estan pròximes les eleccions? Jo no en tinc cap dubte. Es més, crec que és com una "moda". És com si el que sembli més catalanista, al final, es guanyarà el cel i podrà ser el nou "flamant" salvador i president de la nova Catalunya, oi? Res més lluny que la trista realitat.

Pensat fredament, ara mateix estem en una situació idíl·lica (teòricament es clar). Al govern central tenim l'opció més favorable per Catalunya, és a dir, el PSOE, partit, a priori, de centre esquerra i, a més, amb la facció federalista al capdavant; a Catalunya, un govern progressista i d'esquerres (això, desgraciadament, teòricament també) amb els socialistes com a bandera. Si estant en la situació òptima ja estem com estem...no vull ni pensar que passaria si hi hagués un canvi de govern a Madrid. Tot plegat no em sembla gaire coratjós.

Sincerament, crec que comencem un camí molt dur cap a no se ben bé què. El que sí queda patent es el descontentament popular i la radicalització del pensament de la gent. Cada cop més, la gent està més desencantada de la inversió a Catalunya, de la xarxa de transports, de les infraestructures, dels impostos, de l'educació, de la immigració.. fins i tot de la plana política que ens representa !!

I a mi, després de tota aquesta reflexió, només se m'acut una pregunta...a on ens portarà tot això???

Muntanya pujada!! Muntanya baixada !!

Doncs sí, contra vent i marea, contra pujades i baixades, contra el fred i contra el cansament, al final, ho vam aconseguir !! Després de més de vuit hores, vam arribar. Molta gent se que no confiava que aconseguiria aquesta fita. De fet, em va costar molt i cal reconèixer que sense els meus dos companys d'aventures no ho hagués aconseguit.

Potser això pot ser el principi d'una gran vida de muntanya i aventures. De fet, no me'n falten de propostes dels meus dos amics :P

Aquí us deixo una mostra de la nostra alegria a l'arribada, després de tota la travessia (d'esquerra a dreta, Francesc, Albert i jo mateix) :)

Muntanya amunt, muntanya avall

Doncs sí, sembla que no pugui ser, però després de tant de temps inactiu, no se m'acut cap activitat millor que fer la caminata Matagalls - Granollers, quina gran idea oi? El pitjor de tot es que tot va començar amb un company de feina i, entre tots dos, només hem estat capaços de convèncer a un altre company de feina. Cap amic s'ha apuntat, els 40 km espanten, i molt !!

A sobre, avui, tornant amb el cotxe em diu que vol fer d'aqui poc la mataró-canigó....sense comentaris !!

Ja queda menys per diumenge. Serà tot un repte i l'afronto amb il·lusió. Espero poder disfrutar de la natura i de l'entorn desconegut per ara.

Si més no, si dilluns no vaig a treballar, haurà estat per una bona causa :P