diumenge, 26 d’octubre de 2008

Present, passat i futur

Bonic m'ha semblat el títol. De fet, m'he posat davant l'ordinador amb la idea de fer un escrit nou. Tenia moltes idees. Moltes d'elles ja fa dies, gairebé setmanes, que les vull plasmar, però no trobo mai el moment. Potser és per la mandra...ditxosa mandra. Sempre la fem servir d'excusa quan no tenim ganes de fer una cosa.

Pensava en un relat sobre el pis. Sí sí, el "ditxós" pis altre cop. Aquest que tots els que em coneixeu m'heu sentit a nomenar algun cop. Aquest que tinc a la ment, potser l'única cosa que tinc a la ment. Era una bona idea, documentat amb fotografies i fins i tot la possibilitat de posar-hi un vídeo...però... Però després he pensat que millor fer-ne un del cap de setmana passat, a Cardona (gràcies Albert, Frans!) Bonica localitat. Bonic castell. Boniques mines de sal (molt recomanables) I parlar de com és d'importat desconnectar el cap de setmana, estar amb els amics, no pensar en els problemes i bla bla bla. Però això ja ho sabem, no? No crec que faci falta que us ho recordi. És el que busquem tots, sigui amb uns o amb uns altres. Llavors vaig anar ahir a veure el Barça (gràcies Lluís!) La veritat és que vaig gaudir com un nen petit. I he pensat...oportunitat ideal per fer un post!! El Barça, el Camp Nou, l'ambient, la gent, els gols, el partit...sí, sembla bona idea oi? Sí, i les altres també. Però, sincerament em fa "mandra". 

El pis, els caps de setmana, el Barça... i jo? Potser necessito un post sobre mi, sobre el que passa al meu voltant. Sobre la meva inestabilitat, la meva debilitat, els meus alts i baixos. Present, passat i futur. Per aquest ordre. Present, passat i futur. Un cop i un altre. Penso en on sóc, el que tinc, fins on he arribat; tiro la ment enrere, en on era, el que tenia i el que m'ha costat arribar fins on sóc ara; i finalment els dubtes, d'on seré, el que tindré i fins a on podré arribar. 

Present, passat i futur. Mai els deixem enrere, és tot el que som.

14 comentaris:

nur ha dit...

Sí que estem fets de tot això, però el passat... no sé si té molt sentit donar-li voltes. De fet, de vegades penso que potser no cal donar-li moltes voltes a les coses. Tinc un amic que sovint em diu: Penses massa.

I crec que té raó, tot i que sigui inevitable pensar massa: un/a és com és i difícilment canviarà.

I la mandra, petit dav, és mala companya: hauríem d'aprendre a treure'ns-la de sobre. Sovint ens ajuda, precisament, a no pensar massa, a tenir el cap ocupat i no donar voltes a les grans o petites preocupacions que ens ronden. Mandra fora! A moure el culet pel món!

Però, sí, tens raó: és un bon post i sobretot és un bon títol de post :)

Ferran ha dit...

Els dubtes, les pors, l'orgull sà de les coses ben fetes i de les aconseguides... l'ahir, l'avui i el demà... Estic d'acord amb la Núria: el camí és aprendre a no pensar excessivament. Pensar sí, per suposat, però només el justet. Sinó correm el perill de col·lapsar-nos abans d'arribar enlloc.

Un post un pèl "caòtic", si em permets l'expressió, però potser per això m'ha agradat molt!

Anònim ha dit...

Jo tinc ganes d'anar-hi a Cardona, ja fa dies que ho tinc "pendent"... ja m'explicaràs.
No has penjat fotos?
Si m'ho permets, no es tracta de pensar molt o poc, es tracta de pensar en positiu i tenir fe.
Salut, feina i un bon forat per posar l'eina!!
Enric.

Enric ha dit...

David, m'he rallat i m'he fet un blog http://enrotllo.blogspot.com/

Enric ha dit...

Si que va ser una visita salada si... hi havien estalactites que tenien gust a ferro i tot.
Realment val la pena, és increïble veure el munt de sal. El més curiós és que la cobertura d'argila, única al món,que la protegeix de la pluja, i és per això que encara hi és.
PD: a veure si actualitzemmmmm...

Anònim ha dit...

El que no m'enforteix, em mata.

Anònim ha dit...

El que no em mata, em deprimeix

Anònim ha dit...

Tot el que em deprimeix, em mata

nur ha dit...

el que no m'enforteix, m'enamora :P

nur ha dit...

el que m'exalta, m'enforteix :P

Anònim ha dit...

El que m'exalta, m'enamora

nur ha dit...

el que m'enforteix, peix bullit que reneix :P

nur ha dit...

dunedain, quant de temps! i per a quan un post nou? :-)

Francesc ha dit...

Vaja, David...
Potser arribo un xic tard per comentar el teu "assaig", peró penso que encara és actual. El trobo interessant, encara que una mica"dispers".
Molt original el canvi de les estacions temporals... o molt sintomàtic. Sembla que estaves (estem) més preocupats pel present que pel passat i, inclús, que pel futur. Els alts i baixos, les temences, le pors, el barça...tot això ens ha de servir per enfortir-nos- fins i tot la mandra ben aprofitada- per fer front les incerteses que ens porta l'efímer futur transformat fugaçment en present i arxivat en un obrir i tancar d'ulls en el calaix del passat. I és que som això, una barreja de les tres dimensions, la percepció de les quals canvia amb cada modificació del present. Lluitem en present, pensem en passat i sumiem en futur!
Subscric el que diu una de les teves amigues, el que m'enforteix m'enamora; però també altres coses.