The 13th Warrior (1999)

Es correspon al títol d'una pel·lícula. El guerrer nº 13.

Potser, tal com diu un amic meu, aviat aquest número es correspondrà amb les vegades que la he vist. Èpica, històrica-ficció, aventures, proeses, històries de temps llunyans que mai s'han produit i que ja ningú recorda. Segurament alguns de vosaltres la heu vist i no li doneu cap mena de rellevància, però per mi (i algú més, segur) és un mite. No té un argument innovador ni revolucionari, ni aporta res nou al gènere d'història-ficció. Tampoc té res a veure amb que el protagonista sigui el malagueny Antonio Banderas.

És d'aquelles pel·lícules que, quan veus un cop, saps que formaran part de la teva videoteca particular i, de ben segur, en les primeres posicions. La tinc en l'antic format VHS i també en DVD. Tracta d'un ambaixador àrab, d'un exiliat del seu poble, d'un home disposat a viure una aventura que mai oblidarà, juntament amb 12 guerrers vikings més. La resta, prefereixo que la descobriu per vosaltres mateixos. Només dir-vos que referma (com sempre en aquests tipus de films) els valors del coratge, la lleialtat, l'estoïcisme i el sacrifici personal pel benestar del grup. De rerafons, la història d'un gran heroi (que encarna Vladimir Kulich), un heroi que no és el protagonista principal o que, sí més no, es fusiona amb el ja nombrat actor espanyol.

Acabaré amb una frase especial, que marca la pel·lícula i que, vull pensar, feien servir els guerrers escandinaus abans d'enfrontar-se amb la mort.

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos. He aquí que veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos, en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes para siempre.”

La normalitat

Doncs sí, cada cop hi estem més aprop d'aquesta normalitat que anomena el títol. D'aquell dia en que quan una dona accedeixi a quallsevol carreg , no sigui notícia. O si més no, que es discuteixi la vàlua d'aquella persona pel lloc on ha accedit.
Sincerament, no sóc un defensor de la paritat de sexes ni molt menys. Jo sempre he pensat que ha d'accedir a un treball la persona més qualificada, sigui home o dona. En el cas dels ministeris... estarem millor governats si hi ha el mateix nombre de components masculins que femenins? Jo prefereixo que siguin els millors, els més preparats, els que hagin demostrat més, els que realment s'ho mereixen.
Per mostra, un botó. El famós nomenament de la Sra. Chacón com a ministra de Defensa. Ha sorgit un munt de veus crítiques sobre aquest fet. Però, a hores d'ara, encara n'he de sentir alguna que no tingui res a veure amb el seu sexe (femení) i la seva procedència (catalana). És trist que passi això en un país que ens donem de demòcrates. Crec que, sincerament, ens queda molt camí per recòrrer. I, ja de passada, críticar alguns partits polítics (sense dir noms ja els teniu tots al cap) que no ajuden gaire, és més, que creuen (erròneament) que un país crispat és una situació favorable per a ells.
Deixem-nos d'una vegada de perjudicis, que ni perquè sigui una dona la cap del poder fàctic, ni perquè sigui una catalana, es desvirtuarà el sistema militar, ni cridarà Catalunya a les armes, ni es desmembrarà el país.
Precisament la gent que opina sense pensar, aquesta gent que tant cansat estic de veure per la televisió, que tant mal em fan a les orelles quan els escolto per la ràdio (accidentalment o perquè no en tinc més remei), aquests mateixos fan que, de mica en mica, aquest sigui un país més fracturat i socialment separatista, en el qual cada día em costa una mica més viure tranquil.