El poder de la música

La música, quin gran invent oi? Jo crec que és de les millors coses que es poden disfrutar (salvant l'evident). N'hi ha per tothom i de tots els gustos i colors. Jo, avui, pintaré un color, un color que mescla dues vessants ben oposades i, alhora, ben aprop moltes vegades. La música clàssica d'una filarmònica juntament amb l'estridència i la potència de la música heavy. Extrany matrimoni oi? Doncs fa temps n'hi va haver un. Va durar poc, unes poques hores potser, un parell de dies amb els assajos, però va ser tant intens! La Sant Francisco Symphony juntament amb el grup de metal Metallica van donar el pas el 21-22 d'abril del 1999 al Berkeley community theatre i van ajuntar les seves veus, fent una fusió de la que va sortir un doble cd i, fins i tot, d'un doble dvd.

No us faré ara un discurs sobre les exel·lències d'aquest concert. Només us posaré una mostra, perquè la descobriu els que no l'hagiu escoltat mai i perquè la disfruteu els que ja n'han tastat les seves notes.



De fet, porto temps buscant el doble cd i dvd original però només he estat capaç de trobar-ne una part del dvd. L'esperança és l'únic que es perd diuen. Jo, seguiré buscant.

The 13th Warrior (1999)

Es correspon al títol d'una pel·lícula. El guerrer nº 13.

Potser, tal com diu un amic meu, aviat aquest número es correspondrà amb les vegades que la he vist. Èpica, històrica-ficció, aventures, proeses, històries de temps llunyans que mai s'han produit i que ja ningú recorda. Segurament alguns de vosaltres la heu vist i no li doneu cap mena de rellevància, però per mi (i algú més, segur) és un mite. No té un argument innovador ni revolucionari, ni aporta res nou al gènere d'història-ficció. Tampoc té res a veure amb que el protagonista sigui el malagueny Antonio Banderas.

És d'aquelles pel·lícules que, quan veus un cop, saps que formaran part de la teva videoteca particular i, de ben segur, en les primeres posicions. La tinc en l'antic format VHS i també en DVD. Tracta d'un ambaixador àrab, d'un exiliat del seu poble, d'un home disposat a viure una aventura que mai oblidarà, juntament amb 12 guerrers vikings més. La resta, prefereixo que la descobriu per vosaltres mateixos. Només dir-vos que referma (com sempre en aquests tipus de films) els valors del coratge, la lleialtat, l'estoïcisme i el sacrifici personal pel benestar del grup. De rerafons, la història d'un gran heroi (que encarna Vladimir Kulich), un heroi que no és el protagonista principal o que, sí més no, es fusiona amb el ja nombrat actor espanyol.

Acabaré amb una frase especial, que marca la pel·lícula i que, vull pensar, feien servir els guerrers escandinaus abans d'enfrontar-se amb la mort.

“He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos. He aquí que veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos, en los atrios de Valhalla, el lugar donde viven los valientes para siempre.”

La normalitat

Doncs sí, cada cop hi estem més aprop d'aquesta normalitat que anomena el títol. D'aquell dia en que quan una dona accedeixi a quallsevol carreg , no sigui notícia. O si més no, que es discuteixi la vàlua d'aquella persona pel lloc on ha accedit.
Sincerament, no sóc un defensor de la paritat de sexes ni molt menys. Jo sempre he pensat que ha d'accedir a un treball la persona més qualificada, sigui home o dona. En el cas dels ministeris... estarem millor governats si hi ha el mateix nombre de components masculins que femenins? Jo prefereixo que siguin els millors, els més preparats, els que hagin demostrat més, els que realment s'ho mereixen.
Per mostra, un botó. El famós nomenament de la Sra. Chacón com a ministra de Defensa. Ha sorgit un munt de veus crítiques sobre aquest fet. Però, a hores d'ara, encara n'he de sentir alguna que no tingui res a veure amb el seu sexe (femení) i la seva procedència (catalana). És trist que passi això en un país que ens donem de demòcrates. Crec que, sincerament, ens queda molt camí per recòrrer. I, ja de passada, críticar alguns partits polítics (sense dir noms ja els teniu tots al cap) que no ajuden gaire, és més, que creuen (erròneament) que un país crispat és una situació favorable per a ells.
Deixem-nos d'una vegada de perjudicis, que ni perquè sigui una dona la cap del poder fàctic, ni perquè sigui una catalana, es desvirtuarà el sistema militar, ni cridarà Catalunya a les armes, ni es desmembrarà el país.
Precisament la gent que opina sense pensar, aquesta gent que tant cansat estic de veure per la televisió, que tant mal em fan a les orelles quan els escolto per la ràdio (accidentalment o perquè no en tinc més remei), aquests mateixos fan que, de mica en mica, aquest sigui un país més fracturat i socialment separatista, en el qual cada día em costa una mica més viure tranquil.

Madrid, o millor dit, Atocha solamente

Doncs sí, aquesta setmana vaig fer parada a Madrid (Getafe) per temes laborals. I quina millor manera d'anar-hi, que el ja famós abans de nèxier "AVE"??

Em vaig llevar ben aviat i vaig marxar ràpidament cap a la capital dels catalans. Quin plaer conduir per Barna gairebé sol, sense trànsit, sense presses, sense estrés. També llàstima que, per gaudir de tot això, m'hagi de llevar a les cinc del matí.... Bé, un cop arribar a l'estació, desseguida et trobes l'andana de "l'alta velocitat". Fa gràcia veure com has de passar per un detector tot l'equipatge que portis, amb cerc policial i tot. Jo sempre he pensat que, qui la vol fer, ja trobarà la manera però, si més no, a la gent li dona més sensació de seguretat si abans d'entrar et someten a un escorcoll (que trist els aeroports, sembla que tinguis la presumpció de delinqüent només arribar). Un cop passat aquest filtre, et disposes a baixar cap a la via que toca (per cert, donant la volta a l'entrada de les escales, orientades justament al costat oposat d'on sortim de la revisió de l'equipatge). Allà, et demanen el bitllet i, si et veuen amb pressa, et tranquilitzen, parlant pel transmissor amb el company del tren perquè t'esperi....perquè m'esperi?? Per 100 € el viatge, ja em podien baixar l'equipatge!! Un cop a dins, molta millora comparat amb el tant odiat i oblidat Rodalies. Força espai, força distància entre els seients, una bona atenció.

El viatge, potser el de menys. Tres hores de viatge, llegint, pensant, descansant. El paisatge? Erm. Eixut. Tant parc amb paraules com amb adjectius per definir-lo. Una vegada allà, Atocha, centre de Madrid. De la ciutat, ben poc vaig poder veure. La resta del viatge, tot laboral, sense interés cultural a destacar.

Només una promesa, de retorn, per conèixer i descobrir el que ofereix una gran ciutat en tots els àmbits.