Puigmal

Sovint, donem importància a moltes coses que no la tenen, o si més no, no tanta com li otorguem. Els diners, la feina, l'estatus social, el nombre de carreres, de cursos, els salaris...tot portat per una boràgine social que ens fa entrar dins la roda i no sortir-ne mai més. Tot i això t'adones que tot això no t'ho enduràs pas a l'altre barri i el que queda son les experiències viscudes, els amics i els bons moments. I aquest ho va ser. Queralbs - Núria - Puigmal - Fontalba - Queralbs. Gairebé 30 km, 1700 m de desnivell. Senzillament una experiència inoblidable. Agraïr als meus inseparables acompanyants en la muntanya (dos cracks, Francesc i Albert), que sense ells i la seva confiança, no ho hagués aconseguit.

Molts cops, val més una imatge que mil paraules.

Com sempre, donar les gràcies al Francesc per les fantàstiques fotografies.

Benvinguts i bentrobats!!

Bon dia, o potser ja bona tarda? Sempre n'he sentit diverses versions, algunes que a partir de les 12 ja és bona tarda, altres que a partir de les dues i, fins i tot, que durant tot el dia és bon dia. Qui sap. Tot és qüestió de costums. I en això, a vegades, uns pocs quilòmetres marquen la diferència. Tinc un gran amic que em diu que parlo rar..."mes, Gemma, hora, d'acord"...deu ser les influències d'una nativitat a la clínica Girona.

Gironí de naixement, Santa Susannenc de pensament. Tot i això, cada vegada em vaig acostant més als meus oblidats o potser mai recordats inicis. Vaig començar vivint al meu poble de pensament, durant els meus primers anys. Després, Pineda de Mar, el poble veí. Certament mai m'ha fet venir trempera aquesta vila. Allà el col·legi i els primers amics. Com no podia ser d'una altra manera, als onze anys, retorn al poble que em va veure durant els meus primers anyets de vida. Encara recordo les caminades des del col·legi fins a casa meva, tots els pagesos del camí del mig em saludaven!!! Qui els va parir!! Sempre trobava berenar al arribar a casa els meus avis, mai els podré agrair prou el que han fet per mi. I allà encara hi resten els meus pares, vivint en el que era un poble tranquil i on tot passava a una altra velocitat. I bé, jo ja no hi "visco", que diu la meva àvia. Ja sóc malgratenc, com deia al principi, em vaig acostant al meu passat primigeni gironí.

I tot això a què venia? Bé, tant se val. Sempre sabem d'on venim, però no a on acabarem.

(Us deixo una pàgina un xic renovada, amb música, la meva música, la que tot sovint m'acompanya. I al final, una peixera, en homenatge a dos peixos que han fet córrer rius de tinta!)